dimarts, 22 de maig de 2018

Cau Zaplana


“Estic en política per a forrar-me”. Aquestes paraules mai van eixir dels llavis d’Eduardo Zaplana. El copyright pertany a Vicent Sanz, un altre ionqui dels diners i del poder que des del pisset que el PP valencià li va posar en Canal 9 (després que les gravacions del Cas Naseiro acabaren amb la seua carrera política) va fer i desfer, fins que tres periodistes el van denunciar per assetjament sexual. Ara bé, a tenor del currículum de l’exPocHonorable, és lògic pensar que deu compartir amb Sanz la mateixa predilecció pel verd (Dòlar) o pel morat (Euro). 

dijous, 26 d’abril de 2018

Fàstic...


Em produeix fàstic que algú puga veure normal que hi haja homes que s’organitzen en grups per agredir sexualment una dona. M’entren ganes de vomitar quan algun homo erectus presumeix d’anar d’anar de caça i que per als seus fins empra qualsevol droga que anul·le la voluntat de les víctimes. És fastigós que algú puga riure o aplaudir els vídeos que aquestes bandades de psicòpates graven per deixar testimoni de les seues gestes. 

dimecres, 25 d’abril de 2018

Rèquiem per Cristina Cifuentes


Ja ha caigut la presidenta. Ja se n’ha anat. O millor dit, ja se l’han carregada. Així és. Perquè Cifuentes, amb independència de la cleptomania que sembla que pateix o les facilitats que va tindre per traure’s un màster, ha sigut una víctima de les lluites internes del PP. La ja expresidenta assegura que l’han tombada per haver fet bandera de la lluita contra la corrupció. Que els roïns (que en el seu partit n’hi ha uns quants) no li ho han perdonat i s’ho han volgut cobrar. Ha tingut sort, la nostra heroïna, de no viure al Chicago dels anys 30 o de liderar l’oposició contra Putin, perquè, llavors, el seu final hauria sigut encara més dramàtic. 

dilluns, 12 de març de 2018

Vaig poder assassinar l'alcaldessa de València



Aquest matí he entrat en un edifici oficial per fer unes gestions. Com quasi sempre, dins de la bossa de mà duia una navalla. És xicoteta. Roja. Una d’eixes suïsses, multiusos, com la que duia MacGyver, aquell agent especial que podia arreglar una fuga nuclear amb un xicle o construir una nau espacial amb un coet d’eixida. Al llarg de la vida n’he tingut moltes, de navalles. La primera me la va comprar mon pare als deu anys a la serra de Cazorla. Després vaig tindre una altra, més gran, el mànec de la qual imitava la pota d’un cérvol. Navalla que  l’any 92 vaig amagar en un arbre que hi havia al costat de la porta de la Exposició Universal de Sevilla i no vaig tornar a veure mai més. En plena adolescència vaig tindre dos suïsses més, però no com la que tinc ara, molt més completes, amb lupa i tot. La primera (mira que sóc la repera), blanca, me la vaig deixar en un dels bancs del frontó de Vilallonga. La segona, negra, va desparéixer misteriosament després que uns obrers canviaren la llar de la casa del poble, per una xemeneia d’eixes modernes.