dimarts, 17 d’octubre de 2017

Errar, errar, errar...



Els Jordis no són presos polítics. No. Estan en presó preventiva perquè hi ha un delicte al Codi Penal (articles 544 – 549) anomenat sedició i la jutgessa Lamela considera que si estan fora de Soto del Real poden fer açò o açò altre, que podria entorpir la investigació. No s’encaboten. No són presos polítics. El reprovat ministre de Justícia, Rafael Català (el mateix que té alguns excol·legues de partit a l’ombra), ho ha explicat magistralment amb un enginyós joc de paraules: a Espanya presos polítics no, però potser sí polítics presos.  Tampoc podem considerar-los presos polítics, perquè com molt bé ha manifestat el líder del PP català, Xavier García Albiol (ja entenc perquè no va acabar la carrera), ni Sánchez ni Cuixart “són polítics”. Per tant, em quede  més tranquil. A Espanya hi ha una vertadera separació de poders i no podem veure la mà de l’executiu de Rajoy darrere de cap acció de la Justícia. Ni tan sols quan actua la Fiscalia, a pesar que siga el govern central qui nomena el Fiscal General de l’Estat. 

dimecres, 4 d’octubre de 2017

El discurs del president



No puc amagar que, almenys en les formes i en el to, m’ha agradat el parlament del president de la Generalitat Catalana. M’ha paregut un discurs més intel·ligent que el que va protagonitzar anit el cap de l’Estat. Cert és que Felip de Borbó li ho va posar molt fàcil. I que, a més, ha disposat de tot un dia per preparar la rèplica. Puigdemont ha emprat un to més amable que el que va mostrar ahir el rei. Ha seleccionat cuidadosament les paraules per referir-se a conceptes com la pau, la no-violència, el diàleg o la mediació. Ha sigut dur i ferm quan ha calgut, en especial, en el moment que criticat la intervenció de Felip VI, per considerar-la: decebedora, parcial i fora de lloc. També ha tingut el detall o l’habilitat d’usar el castellà quan s’ha dirigit als espanyols que se solidaritzen amb la seua causa. Ara bé, si entrem en el fons del discurs, evidentment el president ha agranat cap a casa. Quan s’ha referit als objectius que persegueixen els catalans i al moment històric que s’està vivint, ho ha fet en clau independentista. Ha parlat d’errades, és cert, però d’una manera absolutament retòrica, perquè de seguida ha passat a destacar els encerts del seu govern durant aquest procés. Cap intenció d’autocrítica. Haguera estat bé.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Per a què serveix el rei?



Felip de Borbó s’ha dirigit esta nit al poble espanyol en prime time a l’ombra del dèspota il·lustrat de Carles III en un discurs que, mitja hora abans que l’emeteren, la meua dona i jo ja havíem previst. Això sí, nosaltres amb roba d’anar per casa i amb un semblant bastant més desenfadat que el que ha mostrat el monarca. El rei ha aplicat l’article 20 de la Constitució per exercir la seua llibertat d’expressió. Ara bé, no tinc gens clar que el que ha dit haja servit en absolut per solucionar el conflicte que es viu a Catalunya. M’hauria agradat que don Felip haguera adoptat el paper d’àrbitre i moderador de la vida política com el faculta la Constitució del 78. En comptes d’això ha reiterat les consignes que el govern de Rajoy porta repetint des de fa 5 anys, quan es va produir la primera gran manifestació de l’independentisme català. Missatge que, en part, ens ha dut a aquesta situació. 

La caverna contra Piqué



Gerard Piqué és un central elegant, efectiu i, quan cal, contundent. Un futbolista reconegut i admirat, però molt criticat fora dels terrenys de joc, especialment a l’altra banda de l’Ebre. Hi ha qui pensa que no té gràcia, que ha nascut sense el do de l’oportunitat o que té una tendència natural a clavar-se en bullits. Estiguem d’acord o no amb cada acció que protagonitza, no se li pot negar valentia i personalitat. Uns altres ja fa temps que haurien posat el genoll a terra després de patir xiulades massives partit rere partit que s’enfunda la samarreta de la selecció espanyola. Poc importa que el futbolista haja manifestat repetidament que per a ell és un honor jugar amb Espanya.